Aquest passat 13 de febrer, vaig participar amb l’ Institut Superior d’Estudis Psicològics (ISEP), en la redacció d’un article sobre la Addicció al sexe.

A continuació tracto el tema, d’una manera més àmplia. Per tal de poder abordar-lo i entendre-ho millor.

L’addicció al sexe, és una de les moltes dificultats que trobem a la consulta psicològica i que es caracteritza per la necessitat compulsiva de tenir relacions sexuals. Comportant una pèrdua de control i una forta dependència psicològica.

Si bé és cert que en el DSM-IV o en la CIE-10 aquest trastorn no està inclòs com a tal, el podríem classificar dins la categoria diagnòstica de “trastorns del control d’impulsos no classificats en altres apartats”.

I és que, tal com el joc patològic i altres socioaddiccions, l’addicció al sexe té els components de qualsevol altre trastorn addictiu: la pèrdua de control i la dependència.

És important recalcar que no existeixen criteris acceptats respecte al que es defineix com un comportament sexual “normal” i/o “acceptable”.

El que diferencia un desig sexual “elevat” a una addicció sexual, és principalment:

1. -La manca de control i el grau de malestar i interferència amb la vida quotidiana
2. -I que, l’objectiu real i immediat de l’addicció no és tant l’obtenció de plaer (com succeiria en la sexualitat “sana”), sinó en la reducció del malestar.

Per tant, en l’addicció a el sexe, la persona no busca tant obtenir plaer, sinó fugir dels sentiments negatius (solitud, ansietat, malestar, avorriment, etc.). I en definitiva, controlar el seu estat d’ànim a través de l’obtenció del plaer immediat.

Tot això, és comú a la resta d’addiccions, de manera que el procediment terapèutic en la consulta psicològica aniria en la mateixa línia. I té com a objectius principals:

• Comprendre el funcionament i els mecanismes de l’addicció.
• Entendre quina funció compleix l’addicció a la vida del pacient, com a “conducta evitativa”.

• Treballar el control d’impulsos i la reducció la conducta compulsiva, mitjançant estratègies de relaxació i exposició.
• Aprendre a gestionar les emocions negatives (frustració, por, vergonya, culpa, etc.).
• Reforçar i treballar els valors i objectius de la persona, en les altres àrees “oblidades” de la seva vida.
• Fomentar la introspecció, la independència emocional, la presa de decisions i resolució de problemes, entre d’altres aspectes. Fomentant així, l’autoestima i l’autorealització personal.

Raquel Ballesteros, 2010@