La creativitat és un pilar essencial en la psicologia de l’ésser humà, és una actitud que pot fomentar-se en qualsevol àmbit de la nostra vida i sigui quina sigui l’ocupació que tinguem.

La major part d’adults oblidem aquesta creativitat, capacitat de joc i experimentació. Les responsabilitats adquirides i certes pautes socials autoimposades ens dificulten l’espai necessari per conèixe’ns a nosaltres mateixos, per trobar el nostre sentit vital i en conseqüència per buscar la nostra autorealització personal.

Això sens dubte ens fa més vulnerables a patir qualsevol dificultat emocional o a suportar determinades situacions externes.

I és que sovint depenem de variables externes per sentir-nos bé, com ara el treball, les relacions personals, l’economia, l’oci, etc. Si alguna d’elles falla, la nostra vida trontolla. I ens oblidem de fomentar allò que precisament depèn de nosaltres cent per cent i que ens dóna personalitat i ens defineix com a persones. Això és la creativitat i l’autorealització.

Però, com com adquirim aquesta actitud investigadora, experimentadora?:

1º Autoconeixement i alliberament:

En primer lloc, coneixent-nos. I per això hem d’estar en contacte amb les nostres emocions, qüestionar-nos el perquè de les nostres actituds i eleccions, fer el que realment ens ve de gust allunyant-nos del judici dels altres o de les seves expectatives.

Per conèixe’ns és necessari evadir-nos de la realitat externa i apropar-nos a la solitud. Aquesta solitud ens permetrà aquest espai de reflexió que necessitem per definir els nostres objectius i plantejar-nos les nostres metes. Així com per comprovar si l’estil de vida que estem portant s’allunya o s’apropa del què desitjaríem.

Paul Auster diu “necessito la solitud per escriure, una pràctica per a la qual cal tenir cert gust per la soledat i certa sensibilitat per sentir-se sol. La solitud és un acte de desaparició“. Desaparició en el sentit d’alliberament personal.

Però per a això abans, cal acceptar les emocions negatives i enfrontar-nos a la nostra frustració, por i mandra. Cal avorrir-se, per trobar recursos i estratègies que ens motivin. I com diu Paul Auster, cal sentir-nos sols per a “desaparèixer”, alliberar-nos i trobar-nos a nosaltres mateixos. Inevitablement llavors, trobarem maneres de sentir-nos realitzats.

2º Acció!

Un cop aquí i en segon lloc, atrevint-nos a decidir, experimentar i adoptar una actitut més curiosa i proactiva.

I és que si ens fixem en el cos d’un nen de petit, en la seva manera de moure, en els seus ulls desperts i oberts, els seus moviments ràpids i precisos, veurem que difereix molt de la manera de moure i desenvolupar-se amb el cos de la major part d’adults.

El nen es mou per les seves emocions, per la seva passió per la novetat, la seva necessitat de joc i experimentació.

A mesura que ens anem convertint en adults anem confiant cada vegada més en la nostra capacitat per pensar i anticipem el pensament a la conducta. Deixem de creure en el nostre instint, en la nostra emoció. Comencem a jutjar-nos, a tenir sentit de el ridícul i a cercar l’aprovació dels altres. I tot això ens resta espontaneïtat i llibertat.

Amb això no estic dient que haguem de adoptar una actitud temerària i poc “madura”, però sí recuperar aquella part “infantil” que és tan necessària per a gaudir de la vida.

Com deia el psicòleg Xavier Guix en un dels seus magnífics llibres, “el procés d’autorealització que ens permetrà sentir-nos lliures no es construeix a través de superar diferents nivells de dificultat, com qui puja una muntanya o va assolint diferents esglaons d’una escala. El camí per sentir-nos realitzats i lliures és el de pelar una ceba capa a capa, o treure’ns a poc a poc aquells pesos que carreguem a la nostra motxilla fins quedar-nos nus. Això té a veure amb l’autorealització personal, amb la consciència i responsabilitat en el dia a dia, amb l’absència de rigidesa i la recerca de llibertat, entre d’altres coses“.

Raquel Ballesteros, 2010@