Molts/es de nosaltres hem viscut situacions de negligència, maltractament, manipulació, abandonament o simplement malestar respecte als nostres progenitors.

La mare i el pare biològics ens donen el més essencial, que és la vida. I tota la resta, és afegit.

Agafant les paraules de Bert Hellinger: “L’essencial dels pares, ve a través de l’engendrament i del part (així arribem a la vida), tota la resta és afegida. Hi ha pares que afegeixen molt, i n’hi ha d’altres que abandonen els seus fills o que n’abusen”

Sanar el nostre passat familiar és un camí de vida. Hem vingut d´un arbre familiar complex que ha crescut a través de moltes renúncies, pèrdues i experiències. I que ha sobreviscut amb les seves limitacions i també desenvolupant-ne les potencialitats.

Haver viscut de prop, en pocs anys, la mort dels meus quatre avis i dos pares, m’ha fet veure que quan estem més a prop de la mort (o més a prop hi ha la mort d’un familiar), és quan més necessitem processar , pair, allò que no vam poder curar. Més urgent es torna buscar la reconciliació amb nosaltres mateixos i amb el nostre passat.

Malauradament, de vegades ja és massa tard.

DEIXAR DE BARALLAR-NOS AMB EL QUE NO VA SER

Vol dir això que he de tenir bona relació amb la meva família?

A la feina de constel·lacions sistèmiques es parla de “prendre els pares”. Un concepte que a mi em va costar anys entendre de manera profunda i que vull explicar-te.

No hi ha un manual sobre com ens hauríem de relacionar amb els nostres progenitors o familiars. Si estem emprenyats/des, farts/des, és sa i necessari com a adults/es cuidar-nos, respectar-nos, prendre distància i protegir-nos.

Tot i això moltes vegades trobo en consulta, que això no és possible. Hi ha una part que segueix aferrada al pare i la mare, encara que hagi enuig i ràbia. I que encara que vulguem prendre la nostra vida com a adults/es, una part continua anhelant l’aprovació o el reconeixement que no va tenir.

I ho fa;

• Posant-se de salvador/a de la mare o el pare. I tractant de compensar-ne les limitacions.
• Adoctrinant-los o dient-los “com han de viure”.
• Enfadant-se i romanent contínuament en conflicte.
• Mantenint-se a la distància des del rancor i el ressentiment.
• Cedint a les seves expectatives de mala gana.
• Rebutjant qualsevol tipus de contacte, proximitat o suport per part seva, des de l’enuig. I no des de la calma.

Quan seguim aferrats/des pare o mare, una part de nosaltres queda atrapada i no està disponible per a la nostra vida adulta. Perquè sovint de manera inconscient, seguim esperant que ens donin allò que no ens van poder donar.

I ho busquem de manera conscient o inconscient, en ells o en les nostres relacions sentimentals. (Exemple; Busquem una parella que tracti de compensar o aportar-nos allò que no vam tenir a casa)

DIR SÍ, AL QUE VA SER

Per això, ja que el pare i la mare ens van donar la vida, recolzar-nos en allò que sí que va poder ser (encara que hagi estat o estigui sent poc), ens allibera. I ens permet viure com a adults/es responsables de la nostra vida.

Deixar de barallar-nos internament o externament, ens dóna més energia i calma per agafar el nostre camí. I ens permet decidir amb més llibertat.

PRENDRE ALS PROGENITORS NO SIGNIFICA:

• Haver de romandre a prop seu, si són tòxics per a nosaltres.

• Sotmetre’s als seus desitjos, necessitats o expectatives.

“PRENDRE ALS PARES” SIGNIFICA:

• Reconèixer els nostres orígens i obrir-nos a l’energia de la vida (aquella que sí que ens van poder donar).
• Fer el dol d’allò que ens va fer mal i que ja no podem canviar, acollint la nostra vulnerabilitat.
• Créixer amb aquest passat i prendre la força i energia per fer amb la nostra vida una cosa única.

Allò que acceptem, es transforma.

Rebutjar la nostra infància o el nostre passat, és rebutjar una part de nosaltres mateixes/os.

I aquí continua romanent un dolor, que no ens ajuda a avançar.

www.raquelballesteros.com

Raquel Ballesteros, 2023 ©